SHARE

cubero barça

El Chiringuito TV. La Sexta. Una nit d’aquesta setmana. La Cubero vomitant bilis sobre la figura de Pep Guardiola, dient que a ella no la representa ni com a catalana ni com a culé. I posant el dit a la nafra, dient que els jugadors del Barça estan molt “picats” amb en Pep i volen demostrar aquest dimecres que els triomfs de l’era Guardiola van ser gràcies als jugadors i no a un entrenador que Na Cubero considera més que normalet.

Aquesta és una de les dèries de na Cristina. Fer que tot passa gràcies als jugadors. Que ells són els cracks que juguen i guanyen partits i temporades. Ho hem vist durant l’era Ronaldinho, en la que li negava tot el crèdit a Laporta i Rijkaard i explicava l’èxit blaugrana gràcies a la figura d’en Ronnie.

Ho revivim ara que s’escriuen rius de tinta sobre en Pep i en Tito, en Pep i en Messi, el Barça de l’era Guardiola. Que si el bo no era en Pep, sino en Tito. Que si sense en Messi, res hagués estat possible. Que si i tal i tal, com diria un vulgar ex-president de l’Atlètic de Madrid.

Anem a pams. La figura d’un entrenador és clau de cara a l’èxit. Un entrenador és un motivador, un estratega, un líder. Amb una filosofia o una altra, però la seva ascendència sobre els jugadors fa que la cosa funcioni o no.

I si, és cert que no és el mateix tenir a les teves ordres a Messi que a Kodro, a Xavi-Iniesta que a Sanchez Jara-Jose Mari…

I anem al gra. Què ha passat en les darreres temporades?

Rijkaard. Va ser un gran entrenador. Va instaurar un sistema de joc, de toc, inspirat en el model i molt sòlid darrera. I gràcies a tenir alguns dels millors jugadors del món va ser capaç de triomfar. Mentre Rijkaard va ser fort, el Barça va tenir un cicle guanyador. Quan l’holandés va perdre ascendència sobre el vestidor i els jugadors es van començar a deixar anar, el cicle es va acabar.

Guardiola. Heredava un equip enfonsat. En un moment on el club sortia d’una mocio de censura. Va ser capaç de vendre Ronaldinho i Deco i construir un equip entorn Leo Messi, Xavi i Iniesta (els de casa). I se’n va sortir.
Va introduir el joc de pressio sobre l’àrea rival, un rondo molt més perfecte que en l’era Cruyff i Rijkaard i tan sòlid com en els millors dies de l’era Rijkaard. Va canviar un equip perdedor capaç de ser humiliat 4-1 al Bernabeu el dia del famós passadís en un de guanyador que es va passejar per coliseu blanc en l’històric 2-6 que va acostar els de Guardiola al seu primer títol de lliga.

I tot va anar bé, fins que va perdre l’ascendència sobre el vestidor, com li va passar al seu predecessor. En Pep ja ho havia avançat: els jugadors se’n cansarien d’ell. Era un entrenador exigent i no en perdonava una. I quan un vestuari ve de guanyar-ho tot, els costa continuar amb fam de victòria.

Després va venir Tito. I el de Bellcaire pràcticament va guanyar una lliga amb una extraordinària primera volta. Després va recaure del seu càncer i aquell Barça es va venir avall, sobretot perquè el seu ajudant, Jordi Roura, no era ni de bon tros com Tito, ni com en Pep, ni com en Rijkaard. I els jugadors van admetre que sense la presència d’un tècnic i un líder es van deixar anar i no van entrenar amb la mateixa intensitat.

Després va venir el Tata. I tots sabem com va acabar l’història. L’argentí sempre es va fer petit en les comparacions amb els seus predecessors i els pesos pesats del vestuari no el van veure mai com un líder. Van xocar per la seva antiga metodologia de treball i les seves idees no van quallar mai al terreny de joc.

Llavors era quan na Cristina deia que el Barça necessitava un tècnic amb mà de ferro, que controlés el vestuari. Un líder en qui poder creure.

I ara tenim en Luis Enrique. Un entrenador ni tan carísmàtic com en Pep, ni tan simpatic com en Frank. Però amb una personalitat molt més forta que tots els entrenadors mencionats abans. Amb una idea del joc un pèl diferent: sent capaç de combinar el tiki-taka amb un joc vertical i mortal molt més típic del millor Real Madrid guanyador.

L’asturià, un entrenador capaç de quadrar un Gerard Piqué que semblava indomable. Capaç de seure Messi quan li va semblar coherent. O de canviar Neymar si pensava que s’ho mereixia. I de rotar l’equip quan tothom el criticava i els resultats no acabaven d’arribar. Amb un joc menys vistós però molt eficient, Luis Enrique encara el final de temporada amb possibilitats de guanyar-ho absolutament tot. I el soci sent ara que als jugadors blaugrana no els tremolaran les cames en els moments claus com si van fer-ho en els partits que van fer perdre títols al Tata Martino o a en Jordi Roura.

Per tant, estimada Cristina…segurament, els entrenadors són una de les claus que acaben fent que els millors jugadors del món acabin per guanyar-ho o perdre-ho tot.

Lectures 5186 vegades per 1152 lectors

Comments Closed