SHARE

Sisplau, que soni la música de la marxa fúnebre. Gràcies. Potser és la sintonia més adequada per aquesta crònica. I és que quina manera més cruel de perdre una Lliga (disculpeu-me, però crec que ara sí, que aquesta és la bona). De nou el Barça ensopega amb la mateixa pedra: a domicili, l’autèntica assignatura pendent d’aquesta temporada. Culés, barcelonistes, companys, amics tots, coneguts, saludats, descansi en pau la Lliga 2011-2012. Va ser maco mentre va durar (i emocionant també). Et recordarem sempre. Adéu! (llàgrima)

foto: www.elmundodeportivo.es

Ah! I que consti que aquesta Lliga l’ha perdut el Barça, ell mateix, en partits (masses) com el d’avui. Dormits a la primera part, endollats a la segona. Crònica de gairebé tota la temporada a fora de casa. Falta d’actitud, no crec. Però sí que és veritat que sembla que no surtin a per totes des del començament. Com si es confiessin. Com si pensessin que ja arribarà, perquè són el Barça, perquè porten l’escut de campions del món al pit, perquè hi van (i això és cert), perquè hi posen ganes (també és cert) i perquè són molt bons (tercera certesa). Però de vegades, tot això no val. De vegades la sort et dona l’esquena. Aquella sort que altres partits (i altres temporades) ha estat del teu costat, ara busca-la que no la trobes.

El partit s’ha complicat ja des del començament. Recordeu allò de ben d’hora, ben d’hora, ben d’hora? Doncs això, al minut cinc (Lekic) el Barça ja anava per darrera el marcador. S’encenien les alarmes, però es podia remuntar. De totes maneres, hi havia una cosa que no acabava de quadrar. Des del començament, ja es veia que el Barça que havia saltat al terreny de joc no era el nostre Barça. Era un altre que no jugava al que saben fer. I com a conseqüència d’això, el minut vint-i-u (Lekic de nou) han encaixat el segon gol. I si abans havien sonat les alarmes, ara passàvem a DEFCON 2. Situació límit al partit i, el que era pitjor, a la Lliga. De totes maneres, si aconseguien marcar un gol abans del descans, les coses podien adquirir un altre color. Però no ha estat així. Les coses estaven clares: quedaven quaranta-cinc minuts per fer tres gols i no rebre’n cap .

I el Profeta ja ho deia ahir: “Jo no permetré que baixin els braços”. I així ha estat, perquè han sortit endollats des del primer minut de la segona part amb Cuenca i Tello com a revulsius. I les esperances tornaven a renéixer quan Alexis al minut cinquanta-u marcava el primer del Barça. Som-hi nois encara hi ha… Paff! Plantofada cinc minuts més tard quan l’Osasuna, mitjançant Raúl Garcia, torna a marcar. És cert que gairebé tots el minuts fins al final ha estat un atac i gol per part del Barça, però amb més cor que cap i amb un terreny de joc malmès pel fred. Me n’alegro molts del segon gol del Barça marcat per Tello al minut setanta-tres (gran projecció la d’aquest noi), però que no ha estat suficient per consolidar la remuntada.

Ànims, culerada, que encara queda la copa del Rei… i la reina de les copes: la Champions!

Lectures 2769 vegades per 788 lectors

Comentaris

NO COMMENTS

LEAVE A REPLY