SHARE

20130909-133356.jpg
La història del Barça compta amb molts personatges encara per acabar de descobrir.Tots ells van tenir la seva importància en el nostre club,que no va nèixer amb el Dream Team, i recordar-los i colocar-los al lloc que es mereixen és de justícia.

De sis personatges de la història del nostre club és del que ens parla el llibre “De Blues i Grana”, obra de Frederic Porta, del que ja varem publicar una primera part de l’entrevista, i que avui us deixem la segona part al voltant d’un llibre del tot imprescindible per conèixer millor la nostre història.

Tots els personatges del llibre, així com també Kubala, formen part de les dècades dels anys 50 i 60. Per què aquest període de la història del Barça?
Entenent aquest període, amb clars i obscurs molt marcats, un es pot fer a la idea de la història del nostre club?

Oi tant, a més sóc dels que pensa que quan més aprens és en les derrotes. Hi ha moltes parts de la història del Barça que encara estan per escriure i una de les tasques que hauríem de fer seria conèixer millor la travessia del desert, des de la final de Berna al 61 fins a l’arribada de Cruyff al 73. Clar que el club estava ensorrat econòmicament , però tant de dubte i neguit per no poder atrapar el Madrid com ens va marcar en la nostra història, van ser 12 anys molts durs.

A mi m’apassionen també altres etapes, com la d’una Barcelona enriquida després de la Primera Guerra Mundial en la qual, al Barça s’ajunten gent de la qualitat de Samitier, Sagi, Piera, Torralba, Sancho i resulta que el futbol, que era una cosa de poca gent, es converteix en un fenomen de masses i s’ha de construir Les Corts gràcies a Gamper. A més, en aquell moment, neix l’expressió “culé” i el sentiment culé d’una manera formidable

Cada època té la seva lliçó i gairebé totes estan per redescobrir, no parlo del Dream Team cap aquí perquè és història recent, però sí els primers vuitanta o noranta anys de la història del club.

En el llibre també parles de dos futbolistes més que van compartir davantera amb Kubala i Evaristo, com són Villaverde i Kocsis. Als dos la història els ha reservat un paper de secundaris en grans equips com l’Hongria de Puskas o l’equip de Millonarios. El seu caràcter va influir en aquest fet, sobretot en el cas de l’hongarès?.

No hi ha dubte que sí, a la vida has de ser bo i saber vendre’t i cap dels dos es sabia vendre. A vegades no cal vendre’t pel teu carisma i d’altres casos et reconeixen per sota del teu rendiment , i en el cas de Villaverde i Kocsis només cal mirar les seves estadístiques per veure que van aportar moltíssim.

Fins i tot Villaverde es va perdre la final de Berna perquè Kubala s’entesta en jugar. L’’hongarès patia una hèrnia discal però va demanar jugar a Odrizaola amb l’argument que els portuguesos el vigilarien a ell per ser qui era i deixarien lliures els companys. El tècnic fa política amb l’alineació d’aquella final i pensant en qui no se li queixaria deixa fora el pobre Villaverde.

Són temes de la història del Barça que cal conèixer i aprendre d’elles, com per exemple que el Barça notifica públicament el traspàs de Luis Suárez a l’Inter tres dies abans de la final, i tot i així ell fa un recital a Berna, després d’haver estat sempre qüestionat i protestat. Amb aquella venda ens vam perdre el futbolista que hauria pogut rellevar com a líder Kubala i que ens podia haver dut fins a l’arribada de Johan Cruyff.

Ell era un futbolista meravellós, només se li recorda la Pilota d’Or guanyada quan era al Barça ,però va estar tres anys seguits entre els finalistes. Un cop era a l’Inter i encara ara a Milà, per als interistes és Déu. A base d’investigar he descobert coses, primer pensava que ell era el lloctinent de Mazzola i en canvi ell era el líder d’aquell equip. Era un Xavi, un Iniesta o un Schuster i a més golejador, encara em sap greu ara que marxés

Un altre dels personatges dels que parles es Benítez, l’únic futbolista que ha mort estant en actiu. De la seva mort es va dir que fou per intoxicació de marisc i inclús es va parlar d’enverinament. Amb el llibre entendrem millor el que va provocar la prematura mort del lateral que havia d’aturar Gento?.

El llibre presenta tota una sèrie de circumstàncies d’una setmana tràgica, que s’inicia amb un problema víric mal diagnosticat que li genera una pórpora fulminant i que aleshores revela que el futbolista tenia una pèssima salut. Com revela un doctor al llibre, tenia un xasis fantàstic i un motor molt desgastat.

La veritat del cas Benítez hauries ser metge per saber-la del cert, però va ser un cúmul de circumstàncies i desgràcies en només sis dies que el van dur a la seva mort. És un exemple que la història del Barça a vegades frega el fatalisme, que no el victimisme, perquè estàs a punt de guanyar una altra Lliga si guanyes el Madrid aquí i se’t mor un jugador.

Val a dir que el comportament del Madrid en aquells moments va ser modèlic, ja que Gento és el primer que plora a l’enterrament de Benítez, com després Audie Norris ploraria a l’enterrament de Fernando Martín. A vegades els esportistes ens marquen el camí a seguir. Una cosa és la rivalitat, però per sobre de tot hi ha la humanitat.

Potser no sabrem mai exactament que va passar amb Benítez, però en el llibre hi ha totes les claus per fer-se una imatge de com va anar tot. Enverinat? No. Rumors? Tots fora. La versió oficial de la intoxicació per haver menjat musclos tampoc, perquè no en va menjar.

Imagina la força de les llegendes que un dia a un amic periodista un cambrer se li va presentar com qui havia servit el peix a Benítez. El que vull és combatre aquestes llegendes, la imaginació desfermada de gent que busca notorietat. Al moment de la seva mort d’alguna manera s’havia de justificar i es va usar això que era com una mentida piadosa, que és el títol del capítol dedicat a ell.

A Llaudet se’l recorda més per l’anècdota del seu xofer negre, el futbolista Da Silva a qui el règim no deixava jugar, perquè la seva època no fou precisament prolífica en èxits esportius, l’equip no va guanyar cap lliga en la seva presidència. Com era realment Llaudet? Amb quin president més recent es podria comparar la seva figura?.

Tenia coses de Laporta, ja que tenia un caràcter molt arrauxat. Encara ara existeix la colònia Llaudet, era un home d’una família que havia fet un èxit espectacular al món del tèxtil, era un barcelonista i un catalanista en èpoques difícils, que ha quedat per desgràcia reduït només a les anècdotes.

Ell rep el “xivatasso” que s’obriran les fronteres de nou, un fet que no es produiria al final, i s’anticipa fitxant a Da Silva. El fitxa per vuit o nou milions, però entre els diners rebuts pels amistosos i el seu posterior traspàs a Brasil no li costa res a les arques del club. Tanmateix, a Llaudet li queda aquest estigma. La premsa de l’època li insisteix molt i ell té un estirabot dient que el faria servir de xofer.

A més, quan a Catalunya ningú viatjava, ell marxava a l’Àfrica a caçar lleons, i tot això li va configurar una imatge excèntrica i estrafolària, quan era un home que va dirigir la nau del Barça en uns temps molt difícils. Per exemple, ell aconsegueix la venda de Les Corts, que era un mort que el club tenia des de feia nou anys, no crec que se li hagi fet justícia a la seva figura perquè els tòpics han pesat massa.

El jove Bustillo, a qui De Felipe va lesionar de gravetat després de fer dos gols al Bernábeu al primer partit de lliga, és el darrer dels personatges del teu llibre. Com s’explica que un futbolista tant prometedor com ell acabes passant sense pena ni glòria pel club ? Es pot dir que va pagar la seva joventut així com també la inestabilitat del club?

El seu fitxatge , com tants d’altres de l’època, tenia una pressió terrible a sobre, però ell la portava bé a diferència de molts d’altres. Bustillo és víctima de la lesió de lligaments, abans una lesió d’aquesta o de menisc era el final de la teva carrera i no tornaves a jugar al mateix nivell d’abans.

Ell no queda massa bé de la lesió, però el club tampoc l’ajuda a refer-se perquè perd la confiança en ell, el va arraconar, va ser una víctima de les urgències històriques del club. Ell era un tipus de davanter diferent en aquella època, rematava molt bé de cap però sabia baixar a la mitja punta i combinar amb els seus companys, un fet gens habitual en els davanters centre d’aquella època.

El problema és que va ser molt efímer, podia jugar la Copa i no ho fa , debuta al Bernabéu i el lesionen, perquè després només juga quatre amistosos i algun Gamper amb el Barça. És una promesa truncada, quan hagués pogut ésser almenys un davanter de fama europea, un futbolista capaç de rellevar Marcelino al Saragossa és senyal que alguna cosa tenia.

El model actual ha donat una continuïtat en els èxits esportius al club que mai havia tingut fins ara. La continuïtat del mateix és la garantia que té el Barça per no repetir errors del passat? Creus que la junta actual s’ha apartat del model des de la seva arribada ?

El model esta escrit com els Déu Manaments,i el que ha de fer el Barça és fer evolucionar el model, però està tot escrit. Per mantenir-se a dalt, potser no amb la brillantor d’aquests darrers anys, però si lluitant per seguir a dalt, has d’estar allà i el Barça té tots els ingredients per seguir a l’elit i construir un palmarès internacional d’acord a la
grandesa del club.

Quan veus l’admiració que desperta el club arreu del món per la seva manera de jugar,veus que no cal canviar-ho. Precisament la història del Barça et diu que es va canviar massa i no es va tenir paciència. Hi haurà anys que no es guanyarà res, però s’ha de tenir paciència perquè el Barça ha trobat la seva llei de lleis de com jugar.

Lectures 9685 vegades per 1588 lectors

Comentaris

NO COMMENTS

LEAVE A REPLY