Avui tocava partit a domicili. I per tots és sabut que quan el Barça d’aquesta temporada visita camp contrari mai sa sap quina cara oferirà. Però la cara que hem vist ha estat la bona, la versió seriosa de l’equip blaugrana. La que ens agrada veure, en definitiva. Des del primer minuts han sortit endollats, a controlar la pilota i a buscar la porteria contraria. En poques paraules, a ser el Barça del Camp Nou. Però no ha estat fàcil, la veritat. L’Atlético de Madrid, agressiu amb les faltes (fidel a l’estil del passa la pilota però no el jugador), s’ha tancat darrera i el Barça no trobava el camí del gol ni de les ocasions. Toc, toc i més toc al mig del camp, però de perill res de res, llevat d’un parell de xuts Xavi, un de falta i un de fora de l’àrea. I com que el Barça s’ho mereixia i ho intentava, i perquè de vegades (he dit de vegades), el futbol és just, Alves ha aconseguit marcar (minut trenta-cinc) després d’una gran jugada col•lectiva a centrada de Cesc. El brasiler només l’ha agut d’empènyer dintre la porteria per fer pujar el zero a u al marcador, resultat amb el que s’ha arribat al final dels quaranta-cinc minuts.

La segona part ha començat amb un Atlético buscant l’atac, pressionant molt a dalt i buscant… i trobant el gol ben d’hora, concretament el minut quaranta-vuit, de servei de cantonada i en un error en el refús dels blaugrana, Falcao ha recollit la pilota i ha marcat el gol de la igualada. Apa doncs, tornem a començar perquè tot el que s’havia fet fins ara no valia per res. La història, doncs, és tornava a repetir: el Barça tocava i l’equip matalasser es tancava darrera ben ordenat defensat l’empat (que ja els estava bé). I quan el cronòmetre marcava el minut vuitanta-u, ha aparegut el de sempre (bé, ara feia partits que li costava aparèixer, però). S’ha produït una falta favorable al Barça al vèrtex esquerra de l’àrea de l’Atlètica i Messi, llest com ell sol, gana, geni i figura, ha aprofitat que el porter estava mig distret col•locant la barrera per xutar i colar la pilota per l’escaire contraria (és a dir, la dreta). Gol, golàs, per veure’l repetit tres, quatre, vuit, catorze, o les vegades que vulgueu, perquè segurament serà dels gols que recordarem anys.

Capítol a part avui mereix el porter del Barça. ENORME, en majúscules, ENORME VALDÉS (més majúscules), salvant tres ocasions claríssimes del vermell i blancs que propiciat algun gol més pels madrilenys. Gràcies Maradona, per no tenir ni idea de futbol. Si Valdés és dolent, com deies, llavors existeix algun porter bo sobre la faç de la terra?

Lectures 418 vegades per 157 lectors

Jordi Casanovas