A propòsit, que és poc… Com a futbolista, un deu. Com a persona, un deu. El jefecito és un d’aquells jugadors que es necessiten en una bona plantilla. Per maduresa, per tenir el cap ben moblat, per esperit, per l’equilibri que dóna, per companyonia, perquè suma (i molt) i, el més important, perquè ell va voler formar part d’aquest equip (recordeu que va venir renunciant a una part del seu sou?).

M’atreviria a dir que, juntament amb Xavi i Valdés (llevat de la mala passada del partit contra el Madrid), és el jugador més regular del Barça. Li recordeu algun partit dolent? I a més a més jugant de central, una posició que no és la seva i que Guardiola va treure’s de la màniga un bon dia. Tant, que s’ha convertit en una autèntica assegurança per la defensa blaugrana.

A més a més, quan parla diu les coses clares. Clar i català (o argentí). I el que és més important en el món del futbol: diu coses. Fa goig escoltar-lo. S’allunya dels tòpics i les excuses. En poques paraules: té discurs. Ahir ens va tornar a captivar amb les seves declaracions: “Els titulars són Puyol i Piqué”. I ho diu ell, que ha estat jugant en aquesta posició tots i cadascun dels partits que el Barça ha disputat aquesta temporada. Quan imaginàvem la defensa que jugaria al Bernabéu, molts el veiem fix a l’onze inicial. Algú altre (ara em ve al cap Touré Yaya), hagués acceptat de mala gana quedar-se a escalfar banqueta. Però ell no, ho ha acceptat, perquè sap quin és el seu rol dintre l’equip.

A propòsit de Mascherano, un petit homenatge per tu, jefecito. Ets molt gran!

Lectures 647 vegades per 267 lectors

Jordi Casanovas