Encara ric ara quan em ve al cap (permeteu-me l’expressió) la cara de tonto que feia Mou a la roda de premsa post-partit. Cara d’impotència. Cara de desmoralitzat. Cara d’abatiment. Cara de ressignat. Cara de no saber què més fer per guanyar al Barça. Ha de ser fotut, no? Se les prometia molt felices. Tant, que ni va escalfar el partit amb cap mena de declaració. Ni abans, fent sortir Karanka en un acte despectiu dels seus, ni després, assenyalant a la mala sort com a culpable de la derrota. Ja no té arguments. Se li han esgotat. Ni àrbitres, ni atacs indiscriminats a jugadors i tècnics blaugranes, ni dits a l’ull, ni preguntes retòriques de perquès. No, tot això ja no val.

Però el millor del cas (ja em frego les mans) és que sap que el Barça vola (amb avió i per joc) directe cap a un altre títol: el de campió del món. Quin mal que li farà si Puyol, el gran capità tot cor blaugrana, alça el diumenge vinent el títol. Hegemonia complerta novament: humiliació a l’etern rival i etiqueta de millor equip del món. I pensar que ens donàven per morts…

Lectures 586 vegades per 256 lectors

Jordi Casanovas