SHARE
Luis Suárez recollint la Pilota d'Or que va conquistar vestit de blaugrana.
Luis Suárez recollint la Pilota d’Or que va conquistar vestit de blaugrana.

Errors com la venta de Luis Suárez o l’elecció del Barça de la Copa de Fires enlloc de la Copa d’Europa són algunes de les errades que han marcat la història del club. De la mà d’Adrià Soldevila i Abraham Giraldés, aquestes errades han quedat compilades a “Errors en Blau i Grana”, una de les novetats d’aquest Sant Jordi 2016.

 Com va sorgir la idea del llibre?

És un llibre que calia fer. Durant els darrers vint anys, s’han publicat una mà de llibres exaltant les virtuts del club i lloant la vida d’èxits de l’entitat. Però, certament, la història del Barça està plena d’errades, de patinades, de patacades i sotracs importants que, sense ells, no s’hagués pogut arribar on s’és ara. Els èxits, indissolublement van units als fracassos previs. La vida és així.

Quins tres motius li donaria a algú per comprar el llibre?

En primer lloc, perquè s’intenta acabar amb mites o llegendes que s’han explicat esbiaixades o incompletes, com els mals finals de Kubala o César al club.

El segon motiu, perquè intentem desmitificar certs personatges històrics que han entrat a la retina de la població gràcies a la seva exaltació als mitjans de comunicació. I el tercer, perquè abordem com no s’ha fet abans en un llibre la realitat dels darrers anys al club, amb les picabaralles entre Laporta i Rosell. I això últim ho fem des de l’inici, des del moment de crear una candidatura per a les eleccions de l’any 2003.

Una de les grans “errades” del Barça va ser no pagar el que demanava Millonarios pel traspàs de la seva part en Di Stéfano, que al final  va acaba vestit de blanc gràcies també en gran part al règim imperant en el país. Fins a quin punt va ser errada del Barça la no incorporació de l’argentí? Quin pes hi  van tenir les pressions a dirigents com Martí Carretó?

És evident que la pressió del govern franquista va fer que Di Stéfano acabés vestit de blanc. Aquesta és una realitat indiscutible. Di Stéfano va ser jugador del Reial Madrid perquè així ho va voler Franco.

Però també ho va ser perquè el president blaugrana no va voler pressionar més del compte. Martí Carretó va tenir la possibilitat de pagar una minsa quantitat a Millonarios abans que el Madrid s’hi posés pel mig, però no va voler i va donar la possibilitat als blancs. Quan li van rebaixar la xifra a només un partit amistós, també s’hi va negar. Això, ara, seria una gran tonteria. Amb qualsevol fitxatge es pacten partits amistosos.

Sempre s’explica que el Barça va escollir malament quan es va crear la Copa d’Europa, al escollir la Copa de Fires enlloc de la competició hereva de l’actual. Fins a quin punt va ser una errada del club? Perquè es va escollir una competició i no l’altre?

Va ser una errada clamorosa. De fet, personalment crec que és l’errada més gran de la història del club, pel que avui dia comporta. La diferència de Copes d’Europa entre el Barça i el Madrid ve d’una decisió precipitada i, definitivament, errònia.

L’Équipe, que va crear la competició, va proposar-li al Barça la participació a la primera edició, però el club va decidir refusar la invitació i va preferir jugar la Copa de les Ciutats en Fires, on no hi jugaven els millors equips d’Europa, sinó els que, casualment, tinguessin una fira a la seva ciutat. I, de fet, aquell Barça de les Cinc Copes podia haver guanyat la Copa d’Europa.

Una altre de les gran errades de la història del Barça  fou la venta de Luis Suárez a l’Inter de Milà pels deute generat per la construcció del Camp Nou, pressupostat  en 60 milions i que en va acabar costant 288. La venta del gallec seria similar a la de Messi per exemple si el nou estadi es passés de pressupost? Quina lliçó ens deixa aquella situació davant l’escenari de reforma actual de l’estadi?

Per a molts, la venda de Luisito Suárez és l’errada més clamorosa. I és una de les grans, evidentment, sobretot pels jugadors que es van fitxar després. En aquell moment, Suárez era molt jove i tenia molt futur per davant, jo crec que no es pot comparar amb Messi. Probablement, ara el perfil de Suárez seria comparable amb el de Neymar, en plena línia ascendent. Tot i que Messi no seria en cap cas Kubala, entenem-nos.

Ariño, Nuñez i Casaus, els protagonistes de les eleccions del 1978.
Ariño, Nuñez i Casaus, els protagonistes de les eleccions del 1978.

La campanya de les eleccions del 1978 va ser una de les brutes de la història del club i va acabar amb un resultats ajustadíssims que van donar a Josep Lluís Nuñez la presidència del Barça. La retirada de Víctor Sagi de la carrera electoral va respondre a pressions? El paper de Nicolau Casaus a la carrera electoral va afavorir la victòria final de Nuñez?

No es pot assegurar que la retirada de Sagi es produís per pressions, però hi ha molts periodistes que confirmen la teoria del xantatge de Núñez a través d’un dossier on es demostrava un adulteri envers la seva dona. Nosaltres no ho podem assegurar, ni per una banda, ni per l’altra, perquè ni hem vist el dossier, ni hem parlat amb Núñez.

Casaus va jugar un paper de traïdor, tant amb els socis, com amb el candidat favorit, Ferran Ariño. Casaus i Ariño significaven un perfil similar, catalanista i barcelonès, mentre que Núñez era tot el contrari a ells. Amb la seva candidatura, Casaus va dividir el vot catalanista i va fer que Ariño perdés vots, en detriment de Núñez, que va acabar aconseguint la victòria per pocs vots de diferència. Per tornar-li el favor, el nou president va donar, dos dies després de les eleccions, la vicepresidència del club a Nicolau Casaus. Per a més inri, poques hores abans dels comicis, Casaus havia assegurat que no pactaria amb ningú i que, si pactava amb Núñez, el podrien anomenar porc.

Qui eren els Morenos? Quin paper van tenir al club abans i durant l’etapa de Nuñez al club?

Els morenos van ser la guàrdia pretoriana de Núñez durant molts anys. Eren uns socis exaltats que el protegien, tant dels aficionats emprenyats amb el president, com dels mateixos periodistes que criticaven la gestió de la junta directiva. Van jugar un paper intimidatori per a molta gent, encara que el president mai va voler admetre que els tenia al seu favor.

El control del club i de la premsa per part de Nuñez des de  la seva entrada al club va ser bastant gran i alguns periodistes van patir les seves represàlies. Què va passar amb el llibre “Un Barça Triomfant?” del periodista Morera Falcó?

Núñez actuava segons els seus interessos personals, és a dir, posava per davant de qualsevol altra cosa la seva protecció. En aquest sentit, va tensar les relacions amb els mitjans crítics o, dit d’una altra manera, amb els mitjans que no el defensaven. Un Barça Triomfant va ser un exemple d’aquesta manera d’actuar.

Morera Falcó era un periodista sensacional, molt crític amb la gestió de Núñez, i va publicar un llibre explicant les misèries de la campanya electoral i dels primers mesos de mandat de l’empresari. Però pocs dies després de publicar-lo va desaparèixer del mercat. Les males llengües diuen que va ser Núñez, que va comprar tota l’edició i la va fer desaparèixer del mercat. Jo he tingut la sort de poder-ne recuperar un, en molt mal estat, però perfectament llegible. I és prou contundent.

Un dels capítols del llibre té el títol de “La corrupció arriba a la llotja”. A qui es refereix aquest capítol del llibre? La corrupció segueix a la llotja?

Aquest capítol va dins el mandat de Núñez i es refereix únicament a tres persones: Fèlix Millet, prou conegut a Catalunya per la seva implicació en el Cas Palau; Joan Josep Folchi, implicat en el cas KIO i últimament protagonista per aparèixer als ‘Papers de Panamà’; i Ramon Fuster, jutjat per un delicte d’evasió fiscal. Per tots és conegut, també, que Núñez subornava en aquella època inspectors d’Hisenda, pel qual ha pagat una condemna a la presó. En aquest sentit, és una vergonya i un molt mal exemple que el Museu del FC Barcelona porti el seu nom.

Pel que fa la llotja actual, no tinc indicis que hi hagi corrupció. De fet, no ho crec. Sí que és veritat que hi ha molts interessos, que tothom mira pel seu melic i que van bojos per tirar endavant projectes amb diverses empreses, com ISG, Qatar o IMG, però no afirmaria que hi ha corrupció. Que n’hi ha hagut, és evident. Que n’hi ha, no ho és tant. Però veient l’experiència dels darrers quaranta anys, no em sorprendria res.

Els darrers anys del club han estat molt marcats pels ismes, sobretot a la presidència del Barça, del nuñisme, al laportisme i el rosellisme-bartomisme o neo-nuñisme. Quan es trenca la relació entre Laporta i Rosell? Com es crea aquesta divisió en la junta que va guanyar clarament les eleccions a l’any 2003?

La relació entre Laporta i Rosell es trenca el mateix 2003, quan una candidatura dividida guanya les eleccions i accedeix al club. A partir d’aquí, els interessos de cadascú els impedeixen moure’s de les posicions inicials i es genera un conflicte molt més gran. Johan Cruyff n’és el nom.

El grup de Laporta, els provinents de l’Elefant Blau, tenien clar que Cruyff havia de ser l’assessor esportiu de la junta i que li havien de fer cas en la majoria de propostes que realitzés, tot el contrari que pensaven els rosellistes. La primera gran decisió ja no va deixar tothom content: nomenar Frank Rijkaard com entrenador del primer equip.

Rosell no el volia i, com a vicepresident esportiu, se’l va trobar al club sense haver pogut pronunciar-se. El mateix Rosell va voler forçar la destitució de l’entrenador durant la primera temporada, un fet que es va repetir a la segona. Però no es va sortir amb la seva i Rijkaard va continuar, guanyant dues Lligues i una Champions League. El candidat de Rosell era Scolari i, de fet, ja el va portar a la seu electoral el 2003 per presentar-lo als seus companys. A partir d’aquí, la història és prou coneguda.

 

 

 

Lectures 2774 vegades per 688 lectors

Comments Closed